Si en nom del patriciat estètic a lo Leconte de Lisle, m’acusassen de donar en espectacle mes ferides, jo em permetria oposar a l’orgull relatiu dels impassibles, que fonamenten la dignitat de l’art en l’anestèsia moral, un orgull més absolut, que consisteix en desentendre’s de tota externa relació, per consagrar la mirra del dolor al culte d’imatges benvolgudes.

Els déus que es passen la vida componentse els plecs de la túnica per afectar serenitat, no son autèntics. L’Olimp que es preocupa dels espectadors, deixa d’ésser Olimp. Jo m’acontent amb ésser home, i no tenc a bé marmorisar-me per decorar el temple d’un mite sense entranyes.  Joan Alcover.